Mar profund

Mar profund o capa profunda,^[1] és la capa més baixa en el mar, que es troba per sota de la termoclina i per sobre del llit marí, a una profunditat de 1000 fathoms (1800 m) o més. Poca o cap llum penetra en aquesta part de l'oceà i la majoria dels organismes que hi viuen depenen per subsistir de la matèria orgànica produïda que cau des de la zona fòtica Per aquesta raó els científics havien assumit que la vida seria escassa en les profunditats de l'oceà, però pràcticament tots els sondeigs han revelat que, en canvi, la vida és abundant en l'oceà profund.

Des de l'època de Plini el Vell fins a l'expedició a la nau Challenger entre 1872 i 1876 no es va demostrar que Plini errava, el vaixell Challenger va extreure amb les seves xarxes éssers vius de totes les fondàries fins on va arribar. Per sota dels 200 metres de fondària és el major hàbitat de la Terra.^[2]

L'any 1960, el batiscaf Trieste va baixar a la part inferior de la Fossa de les Mariannes prop de Guam, a 35.798 peus o 6,77 milles (10.911 metres), el lloc més profund en qualsevol oceà. En aquesta gran profunditat es va veure un petit llenguado.

Fins a finals de 1970 se sabia molt poc sobre l'extensió de la vida al fons de l'oceà profund, però el descobriment de les colònies florents de gambetes i altres organismes al voltant de respiradors hidrotermals ha fet canviar la perspectiva. Abans del descobriment d'aquests respiradors submarins, s'ha acceptava que gairebé tota la vida a la Terra obté la seva energia (d'una forma o una altra) del Sol. Els nous descobriments revelen grups de criatures que obtenen nutrients i l'energia directament de fonts tèrmiques i reaccions químiques associades amb els canvis en els dipòsits minerals. Aquests organismes es desenvolupen en ambients completament sense llum i anaeròbics, en aigua altament salina que pot arribar a 300 °F (150 °C), basant-se el seu manteniment en el sulfur d'hidrogen, que és altament tòxic per gairebé tota la vida terrestre. El descobriment revolucionari que la vida pot existir sota aquestes condicions extremes va fer canviar les opinions sobre les possibilitats que hi hagi vida en altres llocs de l'univers. Els científics especulen que Europa, una de les llunes de Júpiter, podria ser capaç de suportar la vida sota la seva superfície gelada, on hi ha evidència d'un oceà global d'aigua líquida.